Somnis en la boira

Obro els ulls i em torno a trobar amb el paisatge que tants cops m'acompanya i m'ofega. Sense saber què fer, camino indecís per un mar de boira en el qual encara no he après a nedar. Com sempre que la boira m'envaeix, cada passa és inútil i em porta a un lloc idèntic a l'anterior, cada passa té el mateix resultat, seguir perdut en aquest ambient borrós i on tot es veu difuminat. Els colors de la natura, les ànimes que em passen a prop i els sorolls que sento em semblen avorrits, llunyans i no aconsegueixen despertar la meva mirada cansada. Estic sol, atrapat i amb ganes de trobar la sortida. Veig el sol, però la boira es menja tota la seva llum, i el bonic blau del cel és tan sols un record. 

M'estiro i tanco els ulls per perdre de vista aquest món que no m'agrada.

Foscor.

Somio un sol radiant, un cel blau i rialles d'alegria. Somio la teva mirada, el teu somriure i el gust dels teus llavis dolços. Somio un lloc on sentir-me viu, còmode i tranquil, on llevar-me al matí satisfet del dia anterior i amb ganes del següent. Somio el meu món sense dubtes, tristesa ni dolor. Somio una vida de somni, somio aventures i felicitat.

Respiro profundament, relaxat i sense por.

Obro els ulls, la boira s'ha esvaït i m'adono que tot allò que he somiat era just al meu davant.

Somric, i segueixo caminant.

Madura immaduresa

Cada dia, quan obrim els ulls amb el sol brillant al cel,  també vol despertar amb nosaltres l'infant que vam ser fa anys i que seguim portant dins. Un/a nen/a que ens parla quan ens sentim sols, sovint amb paraules intel·ligents malgrat la seva joventut, que somriu quan ens passen coses bones i plora quan ens fan mal, quan ho passem malament, tot i que sempre és capaç de recuperar el somriure perdut molt abans que nosaltres. 

Ens acompanya un xiquet que hem estat en algun moment de la vida, encara que sovint el deixem de banda, sense saber que no és res més que una part del nostre "jo". Ens acompanya un menut amb els ulls brillants d'il·lusió, aquella il·lusió que ens encisa quan mirem els ulls innocents de la canalla però que amb els anys va desapareixent, inexplicablement deixem que es perdi; un menut carregat d'esperança, de somnis que no té ganes d'abandonar, que és capaç d'estimar i té ganes de ser estimat, capaç de parar cops i caigudes, de  començar de nou sense por de caure altra volta, sempre caminant endavant,  mirant nous horitzons amb empenta, amb ganes. Ens acompanyen totes aquestes emocions, sentiments, sensacions, comportaments, capacitats... que cada u ha tingut bategant dins seu des de temps on la nostra memòria s'ha d'esforçar per arribar, però que segueixen vius encara que la societat, el món i l'entorn del nostre dia pretengui mantenir-los adormits.

Val la pena que intentem, des del nostre artificial món adult de la maduresa i el comportament programat, deixar que l'infant que portem dins ens contagiï del seu esperit immadur segons alguns, però alhora lliure, imaginatiu, despreocupat, encoratjat, il·lusionat, valent... i amb molta més capacitat per ser feliç que nosaltres mateixos, suposats adults, quadriculats, previsibles i sovint covards, i a sobre orgullosos de la nostra incapacitat de retornar a aquelles emocions que molts han oblidat veient-ho com una cosa normal, tot i ser ben trista.

Escoltem la veu d'aquesta petita versió de nosaltres mateixos, escoltem-nos i fem-nos molt més cas del que estem habituats a fer. Hem de caminar agafats de la mà del nostre esperit infantil, aquell que, malgrat no ha de guiar la nostra vida adulta, sí que ens pot donar molt bons consells, ajudar-nos en moments difícils o de dubte, i fer-nos sentir sensacions ara molt llunyanes en el temps, però vives i molt properes a nosaltres.

3 d'abril

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a estar exactament al lloc on li havia fet aquell primer petó dolç, tendre... convertit ara en amargura i dolor. 

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a percebre els sentiments que temps ençà sorgiren del no res, sentiments que recorrien altre cop aquella pell, ara freda sense l'alè de l'amor i nua sense la calidesa de l'abraçada que tingué lloc tal dia com avui i que havia durat tants anys. 

Tornava a ser 3 d'abril, aquell dia que el sol brillava alegrement amb un somriure a la boca. Aquell dia que els ocells cantaven més que mai, que els núvols tenien formes curioses i enginyoses, i tot el món s'aturava per escoltar el xiuxiueig que suaument brollava dels seus llavis per dir-li tot el que sentia. Avui aquell dia radiant havia esdevingut foscor. Una brisa gèlida li congelava les emocions mentre els núvols s'arremolinaven al cel planejant en la seva contra. Avui el sol s'havia quedat amagat, sense ganes de lluitar per il·luminar el món amb la seva vitalitat. Les llàgrimes s'abocaven a la finestra dels seus ulls amb ganes de saltar al buit de la immensa solitud, cansades de viure reflectint sols el dol d'una ànima desencisada després de perdre el vel de la felicitat. 

Tornava a ser 3 d'abril, però els arbres eren els seus únics consellers, els únics amb qui parlar, els únics a qui preguntar, però sense rebre l'oportuna resposta de qui sempre l'havia acompanyat pel seu camí. Els arbres restaven immòbils, tristos davant la malenconia de qui enyora allò que un dia tingué entre les seves mans. 

Tornava a ser 3 d'abril, i la boira no semblava amb ganes d'esvair-se. L'embolcallava amb les seves humides i fredes mans, mentre un calfred es passejava sense pressa per la seva esquena. 

Tornava a ser 3 d'abril, però ara ja res era el mateix. El destí havia jugat les seves cartes, i havia guanyat, deixant a l'horitzó una pàgina en blanc on ella hauria d'escriure l'últim capítol...sola.

Somni etern

De sobte va obrir els ulls. Sense ganes de fer res es va dirigir a la finestra per contemplar quin dia li brindava el destí. No es va sorprendre en veure un altre dia gris, trist. Els núvols es passejaven pel cel ocultant qualsevol raig de felicitat que pogués arribar a aquell cor solitari. Uns núvols que l’envoltaven i l’acompanyaven cada dia, encara que el sol brillés per a l’altra gent, procurant que no recordés aquell somriure que feia tan de temps que s’havia esfumat. Un ocell perdut voleiava desorientat pel cel, batent les seves ales i buscant un lloc on guardar-se de la pluja que començava a caure. No tenia a ningú. Aquell ocell era com ell. Després de pensar això va girar-se, per certificar que estava sol, que el seu pis seguia buit, sense ningú que l’acompanyés en el seu camí diari, anomenat per alguns com a vida. Aquest nou dia havia obert el teló, però ell seguia sol sobre l’escenari, dialogant tan sols amb la seva ànima, la qual encara no li havia girat l’esquena.

Va tornar a mirar a través dels vidres, mentre una llàgrima li relliscava per la galta. El cel ara plorava amb més força, i els edificis estaven tristos, cansats d’una vida monòtona i repetitiva on no aspiren a res més que a quedar-se quiets. Les esperances i il·lusions es difuminaven, talment com la imatge borrosa que ara veia a través d’una nova llàgrima que brollava dels seus ulls. Com havia arribat fins aquí? Cap a on anava la seva vida? Per què s’havia convertit en la viva imatge d’aquests edificis que observava amb desencís i desesperació?

Va sortir al balcó. La pluja li mullava la pell, el feia sentir viu, una sensació que cada dia li agradava menys. Les nits s’havien convertit en el seu refugi. Els somnis eren l’únic moment de despreocupació, de felicitat, d’alegria... que tenia entre les seves mans, i als quals s’amarrava amb força per seguir endavant. Unes mans per on se li anava esmunyint cada segon entremig dels dits. Cada segon, cada minut, cada hora era perduda.

Mentre tots aquests pensaments cavalcaven per la seva ment, una altra part d’ell seguia intentant trobar sentit a una existència perduda i desconcertant. Després de tants anys de resistir les envestides de la vida, i sense trobar la resposta a cap de les preguntes que li venien a la ment, va obrir els braços, i, recuperant a la seva cara aquell somriure que havia ja pràcticament oblidat, va entregar-se al somni etern, desistint d’aquella lluita per trobar la felicitat, una paraula a la qual només havia trobat sentit al lloc al qual es dirigia.

La meva platja

Assegut en una roca, a la platja, contemplo l'horitzó amb la il·lusió del nen que somia en fer moltes coses que mai es compliran, enganyat pensant en una vida plàcida i bonica. Un preciós miratge que es fon amb un sobresalt, la sorra em crema els peus, com em cremen per dins els records dolorosos que m'han fet caure una vegada i una altra. Lluny d'abandonar m'he aixecat i m'he llepat les ferides com un gos maltractat que segueix creient que el seu amo li portarà amor i felicitat. El meu amo és el destí. Les llàgrimes són petites al costat d'un oceà d'onades lliures que es mengen les meves frustracions i que em tranquilitzen amb les seves sonores carícies quan moren a la platja. Les penes no s'ofeguen en l'aigua del mar, com tampoc ho fan en l'alcohol, encara que molts ho creguin. Viuen amb mi, m'acompanyen en forma de núvol negre, sempre disposat a tapar-me el sol i, amb ell, qualsevol bri d'alegria.

Em rodeja una dolça solitud que esdevé amarga quan penso com m'agradaria tenir algú al meu costat en aquesta remota, perduda i bonica platja, que s'esfuma en aquest precís instant i es converteix en el meu pis. Buit i desendreçat, talment com la meva existència que es resumeix amb les parets que m'envolten, les quals es van fent més estretes fins que em falta l'aire per respirar. M'ofego i les finestres per les quals ja mai entra gens de llum no em donen l'aire que necessito. Surto al carrer i començo a caminar intentant tornar a la platja on els meus ulls encara tenen aquella espurna de felicitat, il·lusió i esperança, sensacions ja pràcticament oblidades.