diumenge, 26 de febrer del 2012

Madura immaduresa

Cada dia, quan obrim els ulls amb el sol brillant al cel,  també vol despertar amb nosaltres l'infant que vam ser fa anys i que seguim portant dins. Un/a nen/a que ens parla quan ens sentim sols, sovint amb paraules intel·ligents malgrat la seva joventut, que somriu quan ens passen coses bones i plora quan ens fan mal, quan ho passem malament, tot i que sempre és capaç de recuperar el somriure perdut molt abans que nosaltres. 

Ens acompanya un xiquet que hem estat en algun moment de la vida, encara que sovint el deixem de banda, sense saber que no és res més que una part del nostre "jo". Ens acompanya un menut amb els ulls brillants d'il·lusió, aquella il·lusió que ens encisa quan mirem els ulls innocents de la canalla però que amb els anys va desapareixent, inexplicablement deixem que es perdi; un menut carregat d'esperança, de somnis que no té ganes d'abandonar, que és capaç d'estimar i té ganes de ser estimat, capaç de parar cops i caigudes, de  començar de nou sense por de caure altra volta, sempre caminant endavant,  mirant nous horitzons amb empenta, amb ganes. Ens acompanyen totes aquestes emocions, sentiments, sensacions, comportaments, capacitats... que cada u ha tingut bategant dins seu des de temps on la nostra memòria s'ha d'esforçar per arribar, però que segueixen vius encara que la societat, el món i l'entorn del nostre dia pretengui mantenir-los adormits.

Val la pena que intentem, des del nostre artificial món adult de la maduresa i el comportament programat, deixar que l'infant que portem dins ens contagiï del seu esperit immadur segons alguns, però alhora lliure, imaginatiu, despreocupat, encoratjat, il·lusionat, valent... i amb molta més capacitat per ser feliç que nosaltres mateixos, suposats adults, quadriculats, previsibles i sovint covards, i a sobre orgullosos de la nostra incapacitat de retornar a aquelles emocions que molts han oblidat veient-ho com una cosa normal, tot i ser ben trista.

Escoltem la veu d'aquesta petita versió de nosaltres mateixos, escoltem-nos i fem-nos molt més cas del que estem habituats a fer. Hem de caminar agafats de la mà del nostre esperit infantil, aquell que, malgrat no ha de guiar la nostra vida adulta, sí que ens pot donar molt bons consells, ajudar-nos en moments difícils o de dubte, i fer-nos sentir sensacions ara molt llunyanes en el temps, però vives i molt properes a nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada