Tic, tac

Inexorable, el temps passa enfront els nostres ulls sense que puguem fer res per deturar-lo. Passa davant la nostra incrèdula mirada sense miraments, confiat que té la paella on es fregeix la nostra existència pel mànec, conscient que, sense poder ni tocar-nos, ni ser tocat per nosaltres, esdevé, dia rere dia, part molt important de la nostra vida. Estem més pendents d'ell que de qualsevol altra cosa que ens rodeja, sense excepció.

El temps és insensible, car li és igual que en tinguem prou per fer allò que volíem fer o que aquella tasca quedi a mitges. És envejós, no us n'heu adonat? En els pitjors moments, quan pitjor ho estem passant, es decideix a passar lent, gaudint del nostre avorriment, la nostra tristesa o ofuscació; per contra, quan més eufòrics estem, còmodes, joiosos, feliços...és quan es decideix a córrer, fugint de la seva fosca existència i passant veloçment.

Mirem al passat, veient en quines coses hem gastat(o malgastat) el temps, encara que el temps no sigui nostre. El passat no és res més que passat, com el seu nom indica, el present és fugaç i hem de mirar endavant, construint el nostre futur. No podem tornar enrere, malgrat que de vegades ho intentem, sense èxit, i no podem anar endavant en el temps, només podem preparar el terreny en el qual vivim perquè el temps que ha de venir sigui similar a allò que imaginem. 

Mentre pensem en tot això, mentre reflexionem, mentre planifiquem el temps, aquest segueix passant i nosaltres seguim navegant en ell, sense saber si un segon ho modificarà tot, si en el següent minut descobrirem quelcom important que ens faci somriure, ens alegri el dia o ens canviï la vida. Sembla que el temps es fa curt, que no el valorem prou, que ens falta temps tot sovint, en voldríem més, però no veiem que en pocs segons podem riure, plorar, ens podem sorprendre, emocionar-nos o, fins i tot, enamorar-nos. No hem de menystenir mai la importància de cada segon, cada minut, cada hora que podem aprofitar, que podem passar fent allò que ens agrada, allò que ens ve de gust, o sense fer res per la simple raó de voler descansar, d'evadir-nos, segons que podem viure al costat d'aquella persona, segons que, tot i no tenir cap poder per aturar, sí que podem fer que siguin profitosos, decisius o especials.